La idea absurda de comprar-se un quadre: Guia per sobreviure en el mercat de l’art | Art i arquitectura

Com a tothom, sempre m‘ha fet vergonya entrar a les galeries d’art de Barcelona. Passeges pel carrer Trafalgar o per Consell de Cent i veus totes aquelles obres que en un museu et semblarien perfectament abordables, però en aquesta situació no tens un guió cultural per saber què fer. Fins que un bon dia passes per davant de l’aparador amb algú que sí que en té un, i veus que tot era tan senzil com, simplement, obrir la porta. La gran majoria de cops tot et semblarà igual de fred i alienígena, curiós, però sortiràs i continuaràs amb la teva vida. Però potser un dia estàs enamorat, o potser hi ha una paret blanca en un lloc on has decidit que intentaràs ser feliç. I llavors l’atmosfera gèlida de la galeria s’anirà convertint en una màquina de sentit, i una obra et farà la sensació que sí, i ara hauràs de ficar-te en això que anomenem “el mercat de l’art”. La idea de comprar un quadre sembla llunyana i absurda fins que adquireix vida pròpia dintre teu i comences a fer sumes i restes que mai t’hauries imaginat.

La pregunta sexi és com comprar art contemporani. Les obres d’artistes morts estan molt bé, però el seu recorregut està més apamat i és més previsible: el catàleg està tancat, la història escrita, i les opinions asfaltades. En canvi, comprar art contemporani és com jugar-te la pell. Giorgio Agamben defineix el contemporani com “aquell que fixa fermament la mirada en el seu temps per percebre‘n no la llum, sinó la foscor. El contemporani és la persona que percep la foscor del seu temps com quelcom que el preocupa, com quelcom que no deixa de captivar-lo”. L’art contemporani ens crida perquè sabem que alguna cosa no acaba d’encaixar en el nostre temps, però no estem segurs de quina és ni de com acabarà tot plegat. Decidir-se per una obra contemporània és prendre partit per un futur possible, i a sobre pots conèixer l’artista en persona i l’obra sol ser més barata que la dels grans mestres del passat.

L’escena actual de l’art contemporani és el resultat de grans transformacions, i alhora tot continua igual. La marxa triomfal de l’art modern pel segle XX, de la marginalitat radical a la popularitat més absoluta, ha democratitzat l’art i l’ha convertit en una professió accessible i un bé públic que concerneix els estats. En paral·lel, la marxa triomfal del capitalisme ha fet pujar el valor econòmic de l’art de manera constant i l’ha convertit en una mercaderia ideal per als circuits globals. Avui conviuen artistes que s’entreguen a la competició ferotge per ser estrelles del rock mundial amb una nova generació que veu això de ser artista com un ofici qualsevol que hauria d’estar agombolat per l’Estat del benestar. El món de l’art contemporani és una xarxa difosa de subcultures superposades que es mantenen unides pel desig de fer art i poca cosa més.

Com viure de l’art?

Primer, hi ha la universitat. La gran majoria d’artistes contemporanis han estudiat Belles Arts o altres carreres humanístiques. Invariablement, tots et diuen que l’acadèmia no serveix per a gran cosa i que després hi ha un buit molt gran. La manera de saltar-lo ajuda a definir l’escena catalana: mentre que a Madrid es palpa més el mercat i hi ha més concentració de diners, galeries més comercials i fires més lucratives, una de les particularitats de Catalunya és un ecosistema públic especialment nodrit per a la creació emergent. Amb el diploma a la mà, un artista català pot presentar-se al programa Sant Andreu Contemporani, a la Sala d’Art Jove, a les beques Barcelona Producció, al Festival Art Nou, i un llarg etcètera. Però la institució promou certs temes i pràctiques per damunt d’altres: si t’interessa l’art performatiu que reflexiona sobre el gènere, se t’obre un camí molt diferent que si vols pintar paisatges figuratius. I, malgrat el suc públic inicial, arriba un punt en què els artistes joves han passat per totes i cadascuna de les caselles i s’obre un segon buit laboral. Després d’anys d’esprémer l’entusiasme, els pocs que han obtingut un cert èxit en aquest art tan poc comercial podran guanyar-se la vida fent d’artistes, però la gran majoria entraran en una dinàmica de compaginar feines i de treball precari. Si a això li sumem anys de compartir espais autogestionats, exposicions col·lectives i residències de creació, entenem que cada cop més artistes joves parlin de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), una organització sense ànim de lucre que lluita contra el romanticisme del món de l’art i reclama condicions laborals d’un gremi de ple dret.

L’altra via és fer art que ven. En això, els criteris són decebedorament continuistes amb el segle XX: la pintura és la reina indiscutible perquè té un gran impacte visual, ocupa menys espai de casa que una escultura i, tot i que la fotografia està pujant els darrers anys, la unicitat d’un quadre té una aura imbatible respecte de les arts reproductibles. Dins de la pintura, l’oli sobre tela també domina: com que pot suportar la manipulació, els extrems de temperatura, humitat i la llum solar, la robustesa pràctica es converteix en un multiplicador màgic del valor artístic que posa els olis per damunt de tècniques més fràgils com ara el paper. Després hi ha la mida i el color: com més gran, més car, i l’alegria cromàtica sol vendre més que la foscor. Per a qui vulgui fer quadres canònicament bells, cal deixar estar la via pública i llançar-se a un itinerari més solitari d’exposicions i xarxes socials fins a aconseguir cridar l’atenció de comissaris, museus crítics, galeristes i, finalment, col·leccionistes disposats a treure la cartera.

Com vendre un tros de tela i què és el que es ven avui?

Igual que el paper moneda, el valor comercial de l’art es basa en la intencio­nalitat col·lectiva: no hi ha cap valor objectivable més enllà dels mate­rials amb què està fet. Per això els artistes no només fan art, sinó que creen i conserven mites que donen puixança a la seva obra. Mentre els pintors del segle XIX s’enfrontaven a problemes de credibilitat, Marcel Duchamp, l’avi de l’art contemporani, va donar la volta al problema de manera irreversible. En declarar el 1917 que un urinari capgirat era una obra d’art, Duchamp va reclamar per a tots els artistes el poder diví de designar qualsevol cosa que triessin com a art. No cal dir aquest tipus d’autoritat no és fàcil de mantenir, i en un àmbit on no hi ha una mesura estable de la qualitat, els artistes requereixen moltes complicitats. L’antropòloga de l’art Sara Thorton ho compara amb una cultura politeista: “Com deï­tats competidores, els artistes d’avui necessiten actuar de maneres que generin un seguiment fidel”.

Parlis amb qui parlis, l’únic consens absolut sobre qui construeix els mites contemporanis és que la crítica ha desaparegut. Al segle XX, les ressenyes d’exposicions ocupaven molt espai als diaris, s’esperaven com cròniques d’un partit de futbol, i podien encimbellar o condemnar els artistes. Avui, els mitjans de comunicació se centren exclusivament en els números escandalosos del mercat de l’art, i la legitimació correspon als museus i a la figura llegendàriament sospitosa del comissari. En el fons, res ha canviat tant: encara que la idea que ho fa girar tot és que l’art manifesta el seu poder per si mateix en contacte amb els nostres ulls, la veritat és que les obres sempre han necessitat un exèrcit de figures humanes conreant l’ambient per a l’epifania. El desplaçament dels diaris i els crítics als comissaris i els museus ha tingut un resultat ambivalent: d’una banda, ha allunyat l’art de l’interès general per les obres concretes i el col·leccionisme; de l’altra, la creació de relat ha passat a ser considerat un fet artístic més. És per tot plegat que avui els museus i les galeries estan deixant de funcionar com a dipòsits i enciclopèdies i cada cop actuen més com a teatres on el que preval és l’experiència que ofereix el format de l’exposició temporal. Els preus continuen pujant en un nínxol de col·leccio­nistes globals cada cop més exclusiu mentre les institucions públiques fan rècords de visites.

En tot això, la galeria és l’agent més mal·leable i resilient de l’engranatge. En termes tècnics, les galeries d’art exposen i promocionen obres d’art per connectar artistes amb el públic i possibles compradors, i a canvi es queden el 50% del preu de cada obra que venen. Joana Roda, de la galeria Bombon Projects, defineix els galeristes com a “mediadors, possibilitadors i acompanyants”, i recorda que ells solen ser els primers a apostar per nous artistes, els que fan l’exposició que després cridarà l’atenció de comissaris i museus. Carlos Duran, de Senda, reivindica “la tossuderia” i l’“arremangar-se” del galerista, sense el qual la feina dels artistes no arribaria al públic, i diu que el món de l’art és un cas en què la col·laboració publicoprivada permet un cercle virtuós. El galerista Marc Domènech es posa reivindicatiu: “La nostra mirada serveix per completar un relat històric que uneix l’artista amb el col·leccionista, ja sigui privat o institucional. Perquè treballem conjuntament amb crítics i historiadors mentre fem recerca sobre artistes i els seus llegats. Perquè recuperem patrimoni, ajudem a conservar-lo, a internacionalitzar-lo i a exposar-lo en uns espais oberts al públic i gratuïts (som, en conjunt, el museu d’art d’entrada gratuïta més gran de Catalunya!). Fem, per tant, una funció pública, social i, en part, també pedagògica. Més enllà del mercat, que és el que obsessiona a tothom, també diria que les galeries som i fem història de l’art”. En aquest món volàtil en què la gran majoria d’obres no valdran res d’aquí a vint anys —mentre que algunes multiplicaran exponencialment el seu valor—, el treball dels galeristes combat la incertesa i continua sent una frontissa on el valor comercial i el valor històric es poden arribar a tocar.

Són capaços de mullar-se respecte del present, aquests agents validadors? Clàudia Segura, cap de col·lecció del Macba, diu que la institució per a la qual treballa ara mateix té quatre grans línies: 1) Fer créixer la col·lecció prioritzant les figures invisibilitzades per la història de l’art, com ara les dones; 2) La performativitat, o entendre el museu com un organisme viu on passen coses; 3) Les teories multiespècie o ecològiques, les pràctiques que mostren urgència climàtica i altres formes de relacionar-se amb la natura, i 4) La justícia social, que avui s’expressa, sobretot, en termes de postcolonialisme. Entre les adquisicions més recents del museu: estàtues de grans dimensions i formes orgàniques de Laia Estruch i Eva Fàbregas. Els galeristes en són perfectament cons­cients, i poden adaptar-s’hi o resistir les modes esperant el llarg termini. Marc Domènech, per exemple, em diu que avui tot va cap a “tot el que connecta amb cos, organicitat i natura. Color i satisfacció dels anhels pàstics amb pintura ràpidament llegible. Dones joves i dones tradicionalment negligides”. En canvi, Sílvia Dauder, de la galeria Projecte SD, és més crítica amb les modes: defensa que en l’art “tot requereix molt temps i és molt lent”, i diu que prefereix artistes més minimalistes, rígids i difícils de llegir que els que es porten ara mateix, però que el que compta és el llarg termini.

De quins preus estem parlant? Tal com dèiem, en el món de l’art hi ha molta especulació, modes passatgeres i artistes que es fan d’or, però que mai acabaran als llibres d’història. Si deixem de banda tot això i ens concentrem en el punt dolç de reconeixement del sector, ara mateix els artistes contemporanis catalans que fan saltar la banca són Miquel Barceló i Jaume Plensa, que, fora dels projectes públics que es pressuposten en desenes de milions d’euros, en una galeria poden vendre obres que costin tranquil·lament entre mig i un milió d’euros. Fora dels grans guanyadors d’aquesta loteria global, trobem figures consolidades i indiscutibles com Ignasi Aballí, Perejaume o Antoni Miralda, que en les seves instal·lacions més grans ronden els 100.000 euros però que, com em recorda Àlex Nogueras, de Nogueras i Blanchart, en un cas tan validat per la història de l’art com el de Perejaume, ara mateix podem trobar dibuixos i postals per sota dels 2.000. Una de les constants de tothom del món de l’art és criticar la manca de pedagogia dels mitjans i del sistema educatiu per crear una nova generació de públics formats i receptius a la idea de gastar-se en una obra d’art el mateix que es gastarien en un viatge.

La visita als estudis

A tots els galeristes, crítics i comissaris amb què he parlat els he demanat per artistes contemporanis joves amb més números de ser els grans artistes del futur. Partint d’aquí, sumant-hi el meu gust personal, una vaga vocació de pluralitat i la intenció decidida de no llençar els diners a les escombraries, en trio quatre i visito els seus estudis. El meu nucli irreductiblement romàntic em porta de manera inevitable cap a Marria Pratts, perquè és exactament el que ens ve al cap quan diem la paraula “artista”. Nascuda en una família humil i pujada en bombolles de cultura llibertària, Pratts em rep amb una granota de treball pintada fins dalt dins una nau industrial on sembla que un pastís de maduixa acabi d’explotar. Amb pintura, escultura, catifes, mobiliari i fanzins, la seva obra multidisciplinària és trencadora i alhora agradable a la vista, i ha anat atraient museus, fires i galeries fins al punt que ja fa uns anys que pot viure exclusivament de pintar. Em diu que totes les modes i discursos li són absolutament igual, que no va rebre formació acadèmica, que li molen molt els clàssics com ara Bacon i Miró, i les paraules que més fa anar per parlar del seu procés creatiu són “necessitat” i “possessió”. De la seva boca i de les seves teles raja una torrentada d’autenticitat tranquil·la, i podria comprar-ne obra en paper per uns 5.000 euros i les teles grans per fins a 50.000.

Xavi Bou crida l’estudiant de cièn­cies i l’infant obsessionat pels atles d’animals que duc a dins. Com Pratts, Bou tampoc ve del món de l’art, però la seva energia és totalment diferent: es va llicenciar en Geologia i després va estudiar fotografia, però no per fer fotos, sinó per treballar en la postproducció de les fotos d’altres. El seu cas representa l’artista que no fa cap personatge i que s’amaga rere l’obra, algú perfectament convencional que va traçar un pla per poder viure de l’art i se n’ha sortit. Les seves ornitografies fan servir la tècnica fotogràfica per caputar el moviment dels ocells com si fossin una grafia poètica sobre el paisatge. Boniques i fàcils d’imaginar penjades al menjador, Bou fa una dècada que viu de vendre aquestes obres per entre 900 i 5.000 euros, depenent de mides i tiratges. Acompanyades d’una narrativa sobre el comportament dels ànimals, les migracions i el clima, l’obra de Bou representa un equilibri molt natural entre els discursos ecològics que no paren de pujar i un coneixement estratègic de les preferències formals dels compradors d’art.

Lara Fluxà captiva el meu jo afamat de teoria i subtilitat. Amb escultures i instal·lacions que critiquen les nostres relacions extractives amb el medi, Fluxà fa aquella mena d’obra en què la bellesa i el discurs tenen un lligam de ferro però una expressió delicada, cosa que l’ha portat a la fita de representar Catalunya a la passada Biennal de Venècia. Dit això, aquest èxit, que des de fora sona estratosfèric, no vol dir que, com la gran majoria d’artistes del seu àmbit, Fluxà no hagi de compaginar la creació amb una feina de professora, ni que la seva font d’ingressos sigui la institució molt per sobre de la galeria. No és casualitat, doncs, que sigui ella qui més em parla de l’estatut de l’artista, de la PAAC i de la necessitat d’una renda bàsica universal. Miro amb desig les escultures de vidre bufat plenes de fluids de les quals gaudiria considerant i explicant els seus significats polítics, però la mida i els materials importen: 4.000 euros les petites, 16.000 les grans.

Acabo al taller de Sara Bonache, una artista que vaig descobrir per casualitat el primer dia que vaig decidir anar de galeries quan vaig començar a escriure d’art per atzars laborals, però els quadres de la qual no m‘havia pogut treure del cap. Bonache atrau el meu jo més conservador i el més provocatiu alhora: representa, d’una banda, l’ideal canònic de quadre de què em sento feliçment esclau, i de l’altra, la intersecció entre anatomia femenina i fesomia natural de les seves flors toca alhora les meves tecles humanes i posthumanes. Sense la fascinació de cavall salvatge de Pratts ni l’exhibició política de Fluxà, Bonache representa, com Bou, aquesta figura més aterrada i conscient que l’art és passió i estratègia alhora, fins a un punt que diferenciar potser no té sentit. Encara que ha estat exposada i venuda arreu del món i aviat inaugurarà a Barcelona, té una altra feina a mitja jornada i encara no sap si podria fer el pas. Els pastels en què m‘havia fixat valen 1.800 euros.

Hi ha tres motius per col·leccionar: un amor genuí per l’art, les possibilitats d’inversió i la promesa social que ho acompanya tot plegat; mai he conegut un col·leccionista que no s’hagi sentit estimulat per tots tres. Com en totes les experiències humanes, el mercat destarota l’art per bé i per mal, el potencia i el destrueix alhora, a vegades de manera creativa, d’altres simplement abjecta. Però, al capdavall, hi havia art molt abans que hi hagués diners, i si desapareguessin hi continuaria havent art, perquè l’art respon a una pulsió humana fonamental. Tan humana com el dia que vaig veure els quadres de Bonache penjats d’una paret i vaig sentir unes pessigolles de possibilitat. Gràcies al contacte feliç amb gent de l’art, havia aconseguit desgelar l’estranyesa d’aquell món de parets blanques i em trobava en el punt de coneixement i joc que et permet veure un quadre com un objecte de goig que faria sentit tenir a casa o regalar. Fent aquest reportatge he desitjat l’obra de tots els artistes que he visitat, i podria haver començat la meva col·lecció amb qualsevol d’ells. Però els càlculs econòmics, els valors amb què em vull emmirallar i les coses que he viscut sedimentades en un lloc que no és del tot conscient em duen cap a una direcció en concret. Parlo amb el galerista, que m‘explica com ho veu ell, i com l’obra que m‘agrada està connectada amb un fil històric de l’art català, i m‘adono que xerrant amb mi ha captat perfectament com estirar-me. Sap que seria la meva primera compra, i em proposa donar una paga i senyal i tenir uns dies a casa les dues o tres obres entre les quals dubto. Si m‘hi decideixo, podré pagar-ho de cop amb un descompte o en còmodes entregues el preu sencer.