En literatura, com en tantes disciplines artístiques, alguns dels textos més innovadors, disruptius i contraculturals tenen sovint dos elements en comú: el sentit de l’humor —lato sensu— i les ganes de jugar. Noms tan seriosos com Kafka, Sterne, Coover o els oulipians van idear artefactes que convertien la lectura en una experiència participativa, potser perquè els adults que van ser no van abandonar mai del tot la dimensió lúdica. Torna aquest cap de setmana Món Llibre, el festival literari per a infants i joves, amb la nova direcció artística de Piu Martínez i Anna Juan Cantavella, dues de les estudioses i mediadores culturals més lúcides d’això que en diem, amb un acrònim horríson, el món de la LIJ. El tema que han triat és justament “Literatura i joc”, un homenatge als artistes que van revolucionar els llibres infantils, clàssics com Bruno Munari, Iela Mari o Leo Lionni. No és una tria menor: és una idea de joc que entén els llibres “com a objectes vius, transformables i plens de sorpreses” i, en conseqüència, capaços de desplegar el que Peirce anomenava una semiosi il·limitada. Sabem prou bé que jugar és un assumpte seriosíssim i tanmateix en nom del joc no tot s’hi val. Un dels encerts de les comissàries és haver retornat el protagonisme a la literatura, perquè de vegades els llibres han estat poc més que una coartada per passejar-hi ninots, programar-hi tallers de tècniques ninja, ioga infantil o sessions de cuina, en una tendència que no fa cap favor al noble hàbit de la lectura i que ens ha de fer qüestionar quina mena de cultura literària volem construir.
A llegir, com a jugar, convé aprendre’n amb bons mestres. Piu Martínez i Anna Juan acaben de publicar Cada uno ve lo que sabe (Gustavo Gili), un assaig que ens ensenya a mirar imatges prenent com a objecte d’estudi l’àlbum il·lustrat, un dels suports amb més potencial de significació. Part de la tesi indaga en el paper dels àlbums en el procés d’educació de la mirada, perquè és a través dels llibres que els infants configuren la seva imatge del món. Aquest any a la fira del llibre de Bolonya vaig conèixer Leonard S. Marcus, una autoritat en literatura infantil il·lustrada, i m’insistia en el paper actiu que han de tenir els lectors més petits: de com llegir és participar, involucrar-se i, per tant, també jugar. L’infant com a lector in fabula que ha de cooperar amb el text en el camí de la interpretació. Perquè llegir vol dir interpretar, dotar-se d’eines hermenèutiques per entendre la realitat que ens envolta. I un dels problemes de molts lectors adults és no haver tingut —o haver negligit— aquest procés d’educació de la mirada, potser això explica la condescendència d’un sistema que arracona la literatura infantil i juvenil amb mitjans que la fan invisible i premis que la fan precària. És urgent recuperar la lucidesa lúdica de la mirada infantil. O tornem a l’escola de fantasia de Rodari o haurem de seguir la consigna immarcesible dels electroduendes: “Desenseñar a desaprender cómo se deshacen las cosas”.
Comentarios